Johann i Juan a Poblet

Johann i Juan a Poblet

Juan de la Rubia a l'orgue de Poblet“Cada generació ha de tornar novament la mirada cap a aquest incomparable llegat musical, reexaminar-lo a la llum del coneixement acumulat, i comprovar la rellevància que té en les seves pròpies actituds envers la música”

Peter Williams

Trenta-cinc anys després que Williams escrivís aquesta frase en el seu estudi sobre l’obra per a orgue de Bach, tornar la mirada cap a la seva música és per a nosaltres no només un deure moral, sinó una veritable necessitat. Ens agrada pensar que aquest sentiment ens uneix amb vosté. Com diu John Eliot Gardiner, Bach “és qui assenyala el camí, mostrant-nos com superar les nostres imperfeccions mitjançant la perfecció de la seva música”. Davant la grandesa de la seva obra, Bach ens commina, doncs, a reverenciar-lo i al mateix temps a rellegir-lo buscant aquesta perfecció en ple segle XXI. És aquesta actitud, reverencial i activa al mateix temps, que ha dut Juan de la Rubia a enregistrar aquest disc.

En la música per a orgue es produeix un triangle amorós format per l’autor, l’instrument i l’intèrpret. En el cas d’aquest enregistrament, el vincle entre les tres parts és especialment fort. L’interès del Juan per Bach és una constant en la seva vida i la seva carrera. La seva obra el va commoure quan era petit i va ser ella que li va despertar el gust per la música i les ganes de dedicar-s’hi. D’altra banda, l’orgue Metzler de Poblet, instal·lat el 2012, és una fusió de registres d’estètica barroca alemanya i francesa. Resulta francament adequat per interpretar la música del geni alemany, que en el seu temps va sintetitzar també els diferents estils musicals europeus de la seva època. En la nostra opinió, el mestre de la Thomaskirche hauria valorat molt positivament aquest instrument si l’haguès pogut avaluar, com va fer amb tants altres orgues en el seu temps.

El Juan de la Rubia, doncs, ens proposa recórrer novament el camí que assenyala Johann Sebastian Bach. Què hi trobem, aquest cop? La resposta a aquesta pregunta la vàrem saber durant les matinades en què vàrem gravar el CD.

Poblet és un monestir cistercenc que des de l’any 1150 es troba al bell mig de les muntanyes de Prades (Tarragona). Imagini-s’ho. Hi hem arribat tot deixant enrere els sorolls i les presses, i fra Josep Antoni Peramos ens acull amb tota la seva hospitalitat, fidel a la Regla de Sant Benet.

Pere Casulleras, el nostre tonmeister, desplega els seus artilugis. Té un aire d’alquimista: recorda el Melquíades de Cien años de soledad. Entre les caixes apareix un altaveu antic. El va salvar de l’esfondrament d’un edifici a Hamburg i assegura que és el mateix model amb què a la NASA van escoltar Neil Armstrong dient allò de “un petit pas per a l’home, un gran pas per a la humanitat”. Aquests dies ens servirà només per comunicar-nos entre la consola de l’orgue i la sala d’enregistrament. Uns altres de més moderns ens permetran meravellar-nos amb el so que capta aquest micròfon esfèric que ens escolta en tot moment des del passadís de la nau central.

Cada nit, quan acaba l’ofici de Completes, la basílica descansa entre tenebres. El silenci és absolut, i la foscor, total. Hi ha alguna cosa molt inspiradora en aquest lloc. Avui, la llum que s’escapa de la consola de l’orgue permet entreveure la grandesa dels arcs ojivals. En l’extrem oposat, l’altar i el retaule són tot just una suposició. Sona la música, i aquesta nau freda, buida i fosca comença a reverberar amb tota la seva història. De sobte, aquell món que hem deixat enrere, en què tot és ràpid, superficial, fet a base de tweets, de missatges de whatsapp i de titulars de premsa, ens sembla tan llunyà que es diria que hem marxat a un altre planeta. Només Melquíades, des del centre de control de la NASA, ens torna de tant en tant a la realitat a travès de l’altaveu.

Potser els agradarà saber que hi ha una obra que inicialment no estava previst d’incloure al CD, però que ens va captivar uns dies abans de començar l’enregistrament, sense que sapiguem ben bé per què. El coral Erbarm dich mein, o Herre Gott va lliscar una tarda entre els dits del Juan i, escoltant-lo ressonar a Poblet, no vàrem poder deixar de compartir-lo amb vosté. Quan l’anàvem a gravar, vàrem apagar totes, absolutament totes les llums de la nau, i vàrem encendre només dues espelmes. Semblava que el so sorgia de cada racó de la basílica. Probablement sigui aquest el moment que l’artista Fran Glez reflecteix a la portada del disc.

Bach va buscar la perfecció, tot i tenir-ho gairebé tot en contra. Va buscar llum en la foscor, temps en una agenda plena de deures i responsabilitats, pau enmig del desordre. Aquella nit, Erbarm dich mein, o Herre Gott ens va explicar moltes coses mitjançant la seva humiltat i la seva aparent senzillesa, que amaga tants matisos. Interpretada i escoltada avui, la música del geni alemany ens mostra la grandesa a què pot arribar l’ésser humà, ens recorda que sempre podem ser una mica millors i ens esperona a buscar una mica d’aquella perfecció que tots portem dins.

Hi ha en aquest disc alguna cosa del nostre amor per Bach, alguna cosa de les amistats teixides entorn de la seva música i alguna cosa d’això tan inspirador que vibra entre les escletxes de les roques, als amagatalls més recòndits de Poblet. Nosaltres vàrem conviure amb tot plegat durant tres nits inoblidables. Creiem haver estat capaços de captar aquesta essència i fixar-la en aquest enregistrament. Si per un moment li sembla estar envoltat de tenebres i llums, de pedres impalpables i sons tangibles, del barroc i de l’austeritat del Cister, del no-res i del tot, enhorabona: vosté també va estar amb nosaltres aquelles matinades a Poblet.

 

Pep Gorgori

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.